Com saber si l’aigua és potable: guia pràctica i anàlisi

L’aigua pot sortir transparent, sense olor i amb bon gust, i no ser potable. Molts dels contaminants que la fan insegura no es veuen, no fan olor i no tenen cap gust. Una aigua pot ser cristal·lina i, amb tot, no ser apta per beure.

Si t’abasteixes d’un pou d’aigua o una mina o un dipòsit propi, o si gestiones un establiment on l’aigua s’utilitza per beure o per cuinar, la pregunta ‘com sé si aquesta aigua és potable?’ requereix una atenció especial i una anàlisi d’aigua professional per tal de conèixer si la teva aigua té els valors sanitaris i legals que ha de tenir. Però quan i per què necessitem aquesta anàlisi.

Què vol dir exactament que una aigua és ‘potable’?

Que una aigua sigui potable no és una impressió, és una qüestió de paràmetres. La normativa espanyola vigent, el Reial decret 3/2023, que transposa la directiva europea sobre aigua de consum, fixa uns límits concrets de qualitat microbiològica (bacteris com E. coli o coliforms) i química (nitrats, metalls, pH, conductivitat i molts altres valors).

La clau és entendre que la majoria d’aquests paràmetres són invisibles per a tu. Un excés de nitrats, la presència de bacteris o certs metalls no canvien ni el color, ni l’olor, ni el sabor de l’aigua. Els nostres sentits no poden detectar riscos sanitaris.

Els senyals que pots detectar a casa (i perquè no són suficients)

Hi ha coses que sí que et poden fer sospitar. No confirmen res, però són un bon motiu per posar-te en alerta:

• Aspecte: aigua tèrbola, amb partícules en suspensió o amb un to groguenc o marronós.
• Olor: una olor forta a ou podrit indica sulfur d’hidrogen; una olor terrosa o de resclosit pot venir de matèria orgànica. L’olor lleugera a clor, en canvi, és normal en l’aigua de xarxa.
• Gust: un regust metàl·lic, salat o amarg no hi hauria de ser.
• Dipòsits: la calç a l’aixeta o als electrodomèstics t’indica que l’aigua és dura. No és un problema de salut, però sí de confort i de manteniment de les instal·lacions.

Aquí ve la part important: l’absència de tots aquests senyals no et garanteix que l’aigua sigui potable. Els riscos més seriosos, precisament, són els que no notaràs mai fins que no facis una anàlisi.

Aigua de xarxa o aigua de pou? El risc no és el mateix

Si beus aigua de la xarxa municipal, tens molt de camí guanyat. El gestor del servei està obligat per llei a garantir-ne la potabilitat i a controlar-la de manera periòdica. Tot i això, hi ha factors que poden afectar la qualitat un cop l’aigua entra a casa teva, com les canonades antigues d’alguns edificis, on encara pot quedar plom.

El cas dels pous i les fonts privades és completament diferent. Aquesta aigua no la controla ningú, tret que el propietari decideixi analitzar-la pel seu compte. I aquí és on has d’estar més atent, sobretot si vius en zones rurals de la província de Girona o del centre de Catalunya, com Osona o el Lluçanès, on molts habitatges i explotacions s’abasteixen de pou. En comarques amb una activitat agrícola i ramadera intensa, aquestes captacions estan especialment exposades.

Els nitrats: el contaminant invisible que més preocupa a la nostra zona

Si hi ha un paràmetre que has de vigilar a bona part de la Catalunya central, són els nitrats. Provenen sobretot dels fertilitzants i dels purins, s’infiltren al terreny i acaben a les aigües subterrànies que alimenten molts pous. Són el cas de manual del contaminant que no veus: no canvien el color, ni l’olor, ni el gust de l’aigua.

El límit legal està en 50 mg/l. Superar-lo és un risc real, especialment per als nadons, on un excés de nitrats pot provocar metahemoglobinèmia, i per a les dones embarassades. Diverses zones d’Osona i comarques veïnes estan declarades vulnerables per nitrats justament per aquest motiu, així que si tens un pou en aquesta àrea, no és una qüestió menor.

L’única manera fiable de saber-ho: l’anàlisi d’aigua

Arribats aquí, la conclusió és clara. Pots inspeccionar l’aspecte, l’olor i el gust, i pots tenir en compte d’on ve la teva aigua, però res d’això et donarà una resposta definitiva. Les tires reactives que trobes a les botigues et donen una orientació molt bàsica, però no serveixen per confirmar la potabilitat.

L’única manera de saber del cert si l’aigua és apta per beure és una anàlisi de laboratori, que mesura els paràmetres microbiològics i fisicoquímics que marca la normativa i et diu, amb valors reals, què estàs bevent de veritat.

Val la pena fer-la especialment si:

• Tens un pou o una font privada i fa temps que no l’analitzes.
• Notes un canvi de gust, olor o color a l’aigua.
• Hi ha hagut pluges intenses o inundacions que hagin pogut afectar la captació.
• A casa hi ha nadons, persones grans o dones embarassades.
• Si tens dubtes sobre l’aigua que beus cada dia, no ho deixis a l’atzar.
• Encarrega una anàlisi de potabilitat de la teva aigua i tindràs una resposta clara i fonamentada, amb el criteri d’un equip especialitzat en tractament d’aigua que treballa a Barcelona, Girona i arreu de Catalunya.